La passada setmana, entre el 10 i el 12 d’abril, es va celebrar el XVIII Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears, a Palma. Els alumnes de la UIB van oferir un programa molt divers i engrescador per a tota persona que volgués participar-hi tant interessades per la lingüística com per la literatura. Tant se val. Aquesta trobada entre la gran part dels territoris de parla catalana va ser, en bona part, gràcies al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, el Consell d’Estudiants de la Universitat de les Illes Balears, la Direcció General de Política Lingüística del GOIB, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Obra Cultural Balear, Joves de Mallorca per la Llengua, la Plataforma per la Llengua i la llibreria Quart Creixent.

Un programa atractiu i encoratjador

Aquest any el Congrés ha comptat amb un programa de tres dies que barrejava la lingüística i literatura a la perfecció, des de com la gramàtica ens fa riure fins a la més pura literatura de les Rondalles mallorquines d’Antoni M. Alcover. S’encetaren els actes la tarda del dimecres 10 d’abril a la sala d’actes de l’edifici Anselm Turmeda amb una entrevista a Enric Bou i Dominic Keown a càrrec de Bàrbara Aguiar i Laura Coll i finalitzaren amb una xerrada de Margalida Pons sobre la veu i el temps de Blai Bonet.

En aquesta entrada m’agradaria arreplegar totes les xerrades per a totes aquelles persones que no van poder assistir i que estiguin interessades en el tema, i, en altre lloc, els moments més bonics per poder tenir un bon record de què va ser, almenys des de la meva perspectiva, el congrés d’estudiants de filologia catalana. Vet ací:

Dimecres 10 d’abril al migdia, començaren arribar algunes persones de diferents universitats d’arreu dels països de parla catalana. Els alumnes de la UIB, il·lusionats, encara que alhora una mica angoixats i nerviosos, acolliren a tothom i totdon amb una rialla i de la millor manera possible amb els pocs recursos que tenien. Així doncs, després de la recollida de credencials i començant ja una mica tard, esdevingué l’acte de benvinguda amb un gran discurs dels alumnes de 4t els quals sincronitzaren germanor, poesia, humor, anècdotes i glosa així com un bon filòleg sap fer.

Pere Garau, Maria Magdalena Juan i Miquel Àngel Adrover

La primera conferència, com s’ha esmentat abans va ser una entrevista a Enric Bou i a Dominic Keown a càrrec de Bàrbara Aguiar i Laura Coll, alumnes del màster de Llengua i Literatura Catalanes, les quals demanaren als professors qüestions com des de quan van començar a interessar-se pel català, com pensaven que es trobava el panorama, com el desenvoluparen a les seves feines i quina és la seva opinió des d’una perspectiva internacional.

Després del descans i entre “quelitas” i sobrassada, arribà “Dones fogueres: el cos, l’espai, l’espai del cos” per part Glòria Julià que fou presentada per Miquel Àngel Adrover. Julià parlà de les dones protagonistes a l’antologia de poesia jove dels països catalans a Pedrafoguera i de com s’entén el cos d’aquestes dins la poesia del segle XXI; una poesia en contra d’una escriptura fal·locèntrica i que posa en manifest la figura femenina com a element protagonista, tan fiable com la raó i alhora tan transformador com quelcom que reneix.

Per acabar el primer dia, el doctor Nicolau Dols, presentat per Pere Garau i entre algunes rialles, va fer reflexionar sobre com s’hauria de “Hi ha lloc per a la decència? Reflexions anarcogramaticals a l’ombra de George Orwell”. La meta era arribar a comprendre que delegar la capacitat lingüística en una altra autoritat per saber si quelcom està acceptat o no, significa que dubtam de la nostra pròpia competència lingüística, i això es deu al fet que si ens qüestionem si  l’estàndard ha de ser sí o no sí planificat, ens equivoquem. La llengua evoluciona a mesura que ho fan els pobles, ja que és convenció, és a dir, la normativa, que es troba dins el mateix nivell que les regles socials, provoca que les formes d’estàndard es facin lloc on manco pensem, ja que el poble passa per sobre el poder amb les seves formes tradicionals i amb la seva parla espontània. D’aquesta manera “passam de la indigència a la unitat nacional”.

Dijous 11 d’abril, són les 10:30 i tots a lloc. Jaume Guiscafrè va tractar sobre Mems i grafits: folklore de moda, folklore de sempre.” El doctor, presentat per Maria Magdalena Juan, es remuntà a l’origen de la paraula “mem” amb les definicions de Dawkins i/o Blackmore. La comunicació folklòrica del mem és via electrònica i, bàsicament, és una combinació d’un text i una imatge que es pot dividir en mems que tenen els elements fixos en la imatge i els que els tenen en el text. Aquests, en general, són una nova manera de comunicar-nos a través d’acudits de codi mixt. D’altra banda, els grafits, que per Guiscafrè són el folklore de sempre, fa un viatge al passat, concretament a Pompeia on ja hi havia la presència d’aquests. Segons Carme Oriol (2002), els grafits poden ser dibuixos (caràcter folklòric) que poden generar respostes (caràcter no folklòric) o, simplement, un text. En conclusió, tot el folklore pot arribar a ser conflictiu per incidir en la vida quotidiana de les persones, i per aquest motiu, generen tantes polèmiques, per les quals, actualment, els folkloristes s’interessen, i que, en definitiva, defensen.

Consecutivament, el doctor Joan Melià, presentat per Bartomeu Crespí va fer una agradable ponència que explicava com “La gramàtica fa riure”. Plasmà les diferències lingüístiques que la nostra llengua pot arribar a influir en la nostra vida quotidiana fora adonar-nos; ens pot arribar a treure una rialla o, fins i tot, pot malmetre’ns una situació. Uns quants dels acudits que contà:

“-Mamà, mamà, jo de gran vull ser pilot d’avió.
-Per què, fill meu?
-Perquè fan feina quan volen.”

“Quin és el cotxe que aparques més a prop? El suzuki (“sus aquí”).

Joan Melià

Ben després, ja amb la panxa que començava a fer renou, el dinar esperava entre música, balls, cervesa i un bon sol enmig del Propileu. Emperò, no tot fou festa, i una conferència del doctor Gabriel Bibiloni, presentat per Mercè Seguí que l’objectiu era reflexionar la pregunta: “Què fem amb els hispanismes?”. Totes les llengües del món han incorporat manlleus, emperò, en el cas del català, a partir del segle XVI, només incorpora mots nous a través del castellà, ja que aquest era l’idioma de prestigi. El professor ensenyà diferents tipus de manlleus que calcam tant en el lèxic, en la sintaxi o semàntica, o en la fonètica. Una pregunta que potser cridés l’atenció fou si Fabra va voler suprimir de la llengua tots els hispanismes de subordinació, perquè en va incloure tants al seu diccionari?

Tot i això, Bibiloni aclareix que els usuaris de la llengua han d’emprar les que creguin convenients, ja que no es tracta de “veritats científiques”. Teniu l’explicació de manera més extensa al seu bloc:

Un descans i arribà la doctora Magdalena Gelabert, presentada per Lídia Pérez, amb el seu estudi sobre “La figura de la dona a l’aplec de rondalles mallorquines d’Alcover”. Pensem que no, però segons Gelabert, Alcover afavoreix a les dones a les seves rondalles encara que, evidentment, el seu protagonisme sigui molt inferior. Narrà breument diversos relats on es pot comprovar que els personatges, siguin masculins o femenins, comparteixen rols. Aquest fet significa que les rondalles són hereves d’una societat matriarcal, la qual el paper de la dona és el d’un model d’intel·ligència (un exemple, la rondalla d’En Pere Tort). Per tant, es pot observar com el model matriarcal és present gràcies a la matrilinealitat i al matrilocalisme que fa que les dones siguin posseïdores d’un poder de decisió propi, siguin les administradores dels béns familiars, a part de ser les organitzadores de la família i de la societat. En definitiva, la mancança quantitativa fa balança amb la qualitativa.

Magdalena Gelabert

Per acabar l’horabaixa del dijous, Àlex Pericàs donà pas a l’humorista i escriptor Xavier Canyelles presentà als estudiants el seu llibre que tracta l’evolució del “Gonellisme. Particularisme i secessionisme lingüístic a les Illes Balears”. Un dels principals causants i potenciadors del dialectalisme divisor és el liberalisme i el llibre La polèmica de’n Pep Gonella -recull de tots els articles de l’intens debat entre Alcover i Moll per l’estil abarcelonat o no d’algunes entitats com l’OCB- fou el primer afectat per aquest, ja que d’aquest derivaren diverses entitats com s’Acadèmi de sa Llengo Baléà, el Grupo d’Acció Baléà (GAB) o la fundació Jaume II. Tot i això, aquest tema no només afecta al territori illenc sinó que també ho fa al País Valencià, amb el blaverisme, i a Aragó, que tots tres compten amb el suport de la CEACA (Coordinadora de Entidades de la Antigua Corona de Aragón), clar limítrof de la unitat de la llengua.

Divendres 12 d’abril es va poder a anar a tres rutes: la de “Ruta literària pel cementiri de Palma” amb el professor Damià Pons, la de “Palma Medieval” amb la doctora Maribel Ripoll i la de “Palma literària a càrrec dels alumnes del quart curs. A la que es va poder assistir va ser a la primera on els alumnes van tenir l’oportunitat de conèixer la història dels autors Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Alexandre Riquer, Joan Alcover, Francesc de Borja Moll o Josep M. Llompart, entre altres, i, a la vegada, es recitaren poemes. Finalment, al costat del cementiri es visità l’Arbre de la memòria, honrança a les víctimes de la Guerra Civil i on es troben alguns noms com els d’Emili Darder, Aurora Picornell i Jaume Dols i Dols. Tots junts feren el seu personal homenatge llegint alguns poemes:

Damià Pons envoltat d’estudiants
A Mallorca durant la Guerra civil
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, carena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s’hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i bores entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu
com en la nit les flames a la fosca.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Tornant a ca’n Alcover (la seu dels estudiants aquests dies) per dinar i per fer la darrera xerrada a càrrec de Margalida Pons, presentada per Jofre Serra, sobre “Blai Bonet, la veu desenfocada i el temps embogit”. Aquest escriptor, segons la doctora, no es comprèn dins cap gènere literari, només en l’escriptura, concretament, en l’escriptura políticament compromesa que habita en un anacronisme que tendeix a mesclar temps diversos en un present dilatat que incorpora passat i futur. D’altra banda, la veu de Blai Bonet és contaminada. Això es deu al fet que, és una veu molt visual gràcies a la passió dels artistes plàstics com Pier Paolo Pasolini que creaven el seu art a través d’una imatge de concentració expressiva com a forma de resistència per impedir la commemoració. Les formes d’expressió que plasmava Bonet provocaven que el llenguatge defugís de ser subsidiari de la creació per passar a ser generador d’aquesta.

Fins aquí aquesta llarga entrada que esper haver resumit bé però, sobretot, que hagi estat d’agradable lectura i que, els que vau ser presents al congrés hàgiu gaudit de recordar alguns moments. Des de la Universitat de les Illes Balears ja s’espera amb ànsia el pròxim congrés a la Universitat Rovira i Virgili a Tarragona. Fins aviat!


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s